Exposició

Marcòlic (Lilium martagon), al bosc riberenc de Ca n'Iern (riera de Tossa), al finals de Juny. Es tracta de flors ben grosses que poden arribar a estar a més de metre i mig d'alçada al capdamunt de primes tiges i laxes. Les fulles, d'un verd lluent es disposen en forma d'estètics verticils aprop de la base de la planta. Els marcòlics solen ser plantes escasses i per això estan protegides en alguns llocs. Son vegetals de tendència atlàntica, gens habituals en climes mediterranis. ..Pero tot i així també hi son al Massís de Cadiretes.

Una asarina (Asarina procumbens), trobada aquí en unes roques dels Termes Alts, prop d'Aiguafina. És una planta d'hàbitats rupícoles i àcids. Pot costar trobar-la però és espècie molt característica de l'EIN de Cadiretes on arrela entre les fisures del rocam granític. Les podem localitzar amb moltes majors probabilitats a les roques dels moltons de Pola o damunt dels penyassegats de la Cala de St. Jaume per exemple, florides mirant al sol fins i tot a ple més de Desembre o Gener.

Una flor i fulla d'hepàtica (Anèmone hepàtica) vegetal més propi de boscos prepirinencs o pirinencs; viu tanmateix també al massís del Cadiretes. En aquest cas la imatge està presa dins l'ombracle d'una avellanosa a la Vall de St.Baldiri (curs alt del Ridaura). En alguns llibres es diu que les hepàtiques floreixen ben aviat, fins i tot de vegades al costat de la neu.. Però aquestes son obertes en un mes d'Abril avançat i naturalment sense neu.

..Tot i ser la mateixa espècie que l'anterior hi han individuus de flors blanques ..De vegades algun fi raig de llum penetra en la frondositat del fullatge dels verns i llavors alguns vegetals poden esdevenir actors o actrius aparents d'un escenari teatral.

Una altre meravella del sotabosc enfocada per els raigs de el sol. ..En aquest cas un rapuncle (Campanula rapunculus) florint a finals de primavera. Imatge presa al Sot de l'Infern (Tossa)

Una espècie rara de veure al Cadiretes i força tòxica per als humans: La didalera groga (Digitalis lutea) tocada per la llum, com una altre actriu del plató del teatre vegetal.. -Sot de l'Infern-.

D'un blau molt pàlid i amb aspecte fí i delicat ..Aquesta flor de lli (Linum usitatissimum) amb els seus estams blaus i pètals fràgils s'havia obert a l'aire primaveral ..I a tothom qui passi. Captada a Terra Negra, en un marge entollat d'aigua de pluja.

L'herba de la gota (Drosera rotundifolia) retratada al Pas dels Arrepentits. És una planta insectívora i escassíssima al massís, on te caràcter relictual. La seva troballa, conjuntament amb l'esfagne (Sphagnum subnitens) que s'hi veu just al darrera, va contribuir significativament -ara fà unes dècades- a que el Massís de Cadiretes pogués convertirse en part de la xarxa EIN. Les altres droseras i esfagnes, a Catalunya viuen gairebé tant sols al Pirineu.

Una flor d'estepa gotejada (Tuberaria guttata), vegetal menut que hom pot trobar en alguns pradells i camins de pas a la primavera, bé sola o bè conjuntament amb altres vegetals teròfits com ella, donat que a l'estiu, amb la sequetat desapareix. Retratat vora l'indret de Ses Alzines (Tossa)

Singular lletrera arbòria (E.dendroides) a Sa Pedrera. Aquests vegetals a Catalunya s'hi fan només en molts pocs sectors a la Costa Brava que encara resten ben conservats i que cal protegir enfront del turisme irrespectuós amb la natura. Poc resistents a les gelades, al Massís de Cadiretes sobreviuen gràcies a l'orografia de les cales esquerpades, les quals reben els raigs perpendiculars del sol a l'hivern i s'escalfen més que la resta del territori.

Unaaponcellaadeecorniol (Aquilegia vulgaris) amb pels de les llavors dels salzes propers i una altre amb els petals oberts. Resulten freqüents en molts indrets frescals del massís. Aquesta en concret és de la Vall d'Aiguafina.

peculiar a la mt

Els brucs boals (Erica arborea) quan floreixen al mes de Març dominen el paisatge vegetal de molts turons.Vistos de lluny semblen que estiguin coberts de neu, donant un aspecte d'allò més peculiar a la muntanya.

De la mateixa família dels brucs, la bruguerola (Calluna vulgaris), molt freqüent i característica dels solells del massís pero tanmateix també d'altres llocs tant diferents com per exemple els prats pirinencs o les landes escoceses i fins i tot a escandinavia!.. Possiblement una de les espècies amb una major plasticitat de rang de temperatures. ..Les trobem florides per totes les branques amb la tardor avançada i quan comença l'hivern.

Orchis morio. Una orquídia petita pero ben dreta, retratada aprop de Mas LLaurador, al torrent de Plana Basarda. Les orquidees del Cadiretes (o millor dit, de l'Ardenya, ja que la majoria es troben al terme de Sta.Cristina i de St. Feliu i els ganxós ho prefereixen dir d'aquesta manera:) solen apareixen en indrets assoleiats, majorment a principis de la primavera, quan el terra no és encara massa sec i la seva reproducció és basa en una estratègia d'especialització més que no pas de producció masiva de pol.len.

Una altre mena d'orquídia més freqüent: Cephalantera longifolia en aquest cas, la qual conforma una petita població a la vora d'una sureda a la part alta de la Vall de Sant Baldiri, no massa lluny del Montagut. N'hi han també però per Sant Grau i on s'hi fan més és al vessant llagosterenc del massís, tant que fins i tot arriben a ser abundants a les vores de la mateixa carretera que passa vora l'església.

Els gallets (Serapias cordigera) son unes orquídies que poden trobarse força atapeïdes les unes amb les altres. La seva cavitat interior pot esdevenir un microclima tèrmic, agradable per als insectes que hi entren, els quals s'escalfen i es mouen millor, de manera que augmenta el contacte i l'eficacia en la pol.linització, lo qual és naturalment allò que "vol" l'orquídea. Aquest exemplar fou retratat a l'interior d'una cassoleta natural granítica al rocam de Roca Alba.

Les abelleres vermelles també son unes altres orquidàcies ben especials. A l'Ardenya només em consta aquesta petita població que vaig descobrir a Pedralta de St.Feliu. Augmentant la imatge es pot apreciar millor la riquesa de formes dels seus organs, disposats per atraure sexualment a alguns himenopters -..no pas a les persones- fins al punt que facin l'acte sexual amb elles i no amb altres insectes de la seva espècie.

Les porrasses, amb un aspecte més simple que les orquídies però amb llurs flors força elevades i vistoses, abunden als vessants molt lluminosos de la part septetrional de l'Ardenya degut a l'absència d'arbres en gran part d'aquesta zona tant petria. Puntualment també s'hi fan en alguns altres indrets (a Vallsalles o Aiguafina per exemple) damunt d'alguna area pedregosa en la qual algún any de sequera n'ha causat la mort dels brucs, transformats en humus fèrtil i tot permetent alhora l'entrada dels raigos de sol i l'aigua de pluja.

No és un jardí. També és la natura, pura, de l'Ardenya. ..Damunt de Plana Basarda i per les pendents assoleiades de les muntanyes i valls veïnes s'hi troben nombroses poblacions de lliris autòctons silvestres (Iris lutescens chamaeiris), com aquests fotografiats. L'aspecte que donen al paisatge és d'un contrast notable amb la resta de la vegetació mediterrania, ja que més aviat recorden formes, tamanys i colors d'indrets pirinencs.

Retornant als boscos de ribera, al torrent de Vallsalles en aquest cas. Tampoc és un jardí. Abans de que treguin fulles els verns, s'espavilen a treure la flor els búixols, (Anemone nemorosa), plantes bulboses que recobreixen el terreny de color verd i blanc. Aquí estan acompanyats per un marcòlic (Lilium martagon) encara sense florir, i un jovenet llorer a la seva dreta.

..La Consolda menuda (Symphytum tuberosum) florint cap baix, a la verneda de Vallsalles. Son bastantes les plantes d'ombra dels boscos, que floreixen de manera penjada; recordem el cas dels corniols i els marcòlics. Potser una rao a això sigui que si ho fessin cap amunt, en caure branquillons o fulles seques retardades dels arbres, aquestes es dipositarien amb més facilitat damunt les flors, i sense relliscar ..Dificultarien la visita dels tant desitjats pol.linitzadors.

El lliri de bosc, també anomenat Segell de Salomó o LLàgrimes de Maria (Polygonatum odoratum), tot i ser una especie característica de l'europa humida o de cotes fresques i elevades el trobem a Tossa en algunes raconades boscoses prou fresques i humides. L'exemplar està fotografiat als voltants de la Font Dalmau, a la vall d'Aiguafina. De la tija es despenjen, també cap a baix, a l'Abril, tot un seguit de flors que després es convertiran en baies negres bastant tòxiques pero igualment atractives per l'ull.

Les maduixes silvestres apareixen de vegades també en els marges dels boscos de ribera o dels camins més frescos i lleugerament ombrivols. Sot de Vallpresona.

Una enorme espata floral erecte de la sarriassa (Arum itlalicum), espècie freqüent als boscos de ribera de la part baixa del massís. Aquesta en concret és troba en un marge de la riera de Tossa, entre el càmping Turismar i Sant Eloi, sota l'ombra d'uns verns i el retrat és del mes d'abril.

El mill gruà (Lithosphermum purpurocaeruleum) caracteritzat per compaginar flors púrpures i blaves. És una espècie rara de veure al Massís. Fotografiat a la riera de Can Samada (Tossa)

A R B R E S

Un salze despertat de l'hivern, amb llurs infructescències plenes de vilans, vora un salt d'aigua al torrent de Vallsalles.

..En contrast, un cirerer silvestre al novembre, gairebé pot semblar una flama quan està envoltat d'altres arbres de fulla perenne. Exemplar d'aprop del Molí d'en Rissech (Aiguafina)

La silueta d'un gran pi blanc que sobresurtia de la brolla costanera, aprop d'Es Rosegall. Veiem com les seves fulles es troben només a les terminacions de llurs branques; característica de la fesonomia de molts pins que creixen vora mar, a la Costa Brava. Actualment aquest pi està tombat per causa de la forta llevantada de St.Esteve de 2008 i només li sobreviu una branca.

Garrofer silvestre de port arbustiu als solells més càlids i marítims del Massís. Els garrofers, tot i ser prou apreciats fà unes décades sembla que sel's fà difícil conformar un hàbitat al massís. Malgrat tot, els que hi creixen produeixen garrofes abundants i possiblement el canvi climàtic els afavoreixi en el futur. ..Les properes generacions ho descobriran.

Suro damunt del mirador de Tossa de la carretera de St.Feliu. Aquesta muntanya es va cremar en una nit calmosa d'agost, ara fà 7 anys -per alguna negligència o de forma intencionada-. Alguns suros com aquest sobrevisqueren pero tot el demés va desapareixer La zona trigarà décades a recuperarse completament (si es recupera) i ser com va ser. Entre la brolla estant sortint més pins que suros, tot i que tampoc no gaires.

L'entranyable i sinuosa Vall d'Aiguafina, per on discorre el torrent del mateix nom, tributari de la riera de Tossa, comença a la part culminal del Massís de Cadiretes i esdevé completament selvàtica en quasi tot el seu recorregut. En els diferents sectors dels seus trams trobem diversos tipus de boscos.

A la part mitjana alta de la mateixa vall -i encara dins del terme municipal de Tossa- trobem aquest magnífic bosc caducifoli amb una gran diversitat d'especies arbories. Concretament és vora la Font Dalmau. Enguany ha sofert series incidències degut a unes males pràctiques de silvicultura gens respectuoses amb el Medi, les quals, apart de fer malbé l'hàbitat han malmès especies protegides. Veiem salzes, llors, castanys, cirers, trèmols, avellans, moixeres, etc..

Les castanyes del Cadiretes, sovint algo més petites que les del Montseny pero també sovint més bones ..maduren poc a poc envoltades d'unes càpsules protectores peludes que recorden una mica a les garotes del mar. Al massís aquests arbres els trobem ailladament vora alguns torrents i de vegades també formant fins i tot bosquets en algunes obagues especialment fresques i fèrtils.

Verd i vermell en una mateixa escala.. O el que és el mateix. Un microprat de molsa de roca salpicat per diminuts crespinells, que tot i la seva petitesa, d'ella en sobresurten.